Abans d'arribar a casa recordà com començà tot i l'impossible que li semblaven les imatges que voltaven pel seu cap, records del esdeveniments d'aquell dia de febrer. Com una boira cada vegada més densa, el record donà pas a les sensacions. Es va veure a si mateix. Eixí de classe i fou directe al centre de València, les imatges eren nítides, el carrer de Xàtiva estava ple de gent, dotzenes d'estudiants eren asseguts a terra tallant el carrer. Portàvem menys d'una hora de protesta pacífica quan arribaren de sobte els nous grisos, armats fins a les dents amb tot tipus d'armes i proteccions. Es desplegaren al davant dels manifestants, que continuaven asseguts i expectants. Ell no pogué evitar comparar la situació amb una ventrada de llops davant unes ovelles, o potser una càrrega de cavalleria pesada contra un grup de camperols.Van passar uns minuts de tensió , ningú no es mogué. els estudiants aixecaren les mans al crit de: "Aquestes son les nostres armes!". Llavors ocorregué l'impensable. En qüestió de minuts, els antidisturbis carregaren sense miraments  contra els manifestants, una massa de menors, xiquets i xiquetes desarmats i pacífics que només pogueren còrrer i plorar de por. Hi hagué més d'un centenar de ferits.Carles arribà a sa casa, va seure al llit i medità la resta del dia a prop de la civilització i les seues carències.