Minuts, tot són minuts.
Quan estàvem ella i jo també hi eren amb nosaltres els minuts, potser ara llargs, inacabables, ara més aviat curts, i volaven pels aires sense que jo en poguès agarrar cap per més que els empaités.

Ahir me'n vaig enrecordar de quan passejàvem els dos plegats de la mà pel carrer. Només érem amics, només érem xiquets, però mai no oblidaré aquell estiu. Sobretot aquell dia, quan ens vam abraçar, per primera vegada els minuts es congelaren; sé ben bé que el temps mai no s'atura, però com a mínim els minuts aquests foren hores, hores lentes, màgiques... I jo vaig tornar a ser feliç després de tant de temps... Crec que ja ni m'en recordava.

Ahir vaig llegir que uns científics alemanys pararen un raig de llum durant un minut. Sembla tota una eternitat quan allò més veloç s'atura. Això mateix vaig pensar quan la vaig abraçar a la platja de Cullera. Només que una eternitat em semblà quelcom breu... Perquè una vida també pot passar molt de pressa, és clar que no tan ràpid com la llum. Tanmateix cal dir que ningú no ha pogut aturar mai una vida sense acabar amb ella o sense fondre's amb l'ésser estimat.

I així va ser, ens consumirem mútuament.
Ens estimàrem amb el cor, amb el cos. Ens perdérem en la nit del desig.
I un dia em vaig adonar, que havia caigut als teus ulls.
Vaig perdre els minuts, que com coloms espantats aixecaren el vol i m'abandonaren.

Potser quan els trobe ens tornarem a abraçar a la platja de Cullera, i tu no em deixaràs anar de nou, m'estrenyeràs contra el teu petit cos i em diràs que m'estimes, que no vols que aquest dia s'acabe mai. Aleshores jo et miraré, i alhora miraré els minuts que revolotegen al nostre voltant, i els hi pregaré que s'aturen en sec, que no se'n vajen.

Car que no hi ha res a fer amb ells... No hi ha res a fer amb tu.
Minuts, tot són minuts.