10 dies de voluntariat a Sevilla. Juliol, 2013.

                                                                            1
Abans de 1948, Jordània era un país en pau situat a les costes més orientals del Mar Mediterrani, tanmateix, acabada la Segona Guerra Mundial, els sionistes dels Estats Units resolgueren que havia arribat l'hora de crear un Estat per al poble jueu. L'indret escollit va ser la terra promesa.
Aquest fet suposà lliurar una guerra contra els països col·lindants que, de religió musulmana, no estaven disposats a permetre l'aparició d'un Estat jueu recolzat per Occident en detriment del poble palestí. Però el jove Israel, recolzat pels Estats Units eixí victoriós del conflicte. Aquesta victoria suposà el començament d'una altra guerra que començà ja fa més de seixanta anys. Així fou com la víctima es convertí en l'agressor.
Avui dia, Palestina no és reconeguda com a Estat sobirà, i dels territoris tan fragmentats que en queden, Gaza és el més notori, conegut com "el camp de concentració més gran del món", una presó a cel obert on els seus habitants sobreviuen baix les bombes i l'amenaça israeliana.

                                                                           2
Amin va arribar a Sevilla amb la seua dona i els seus dos fills ara fa sis mesos. A Palestina ja no hi havia lloc per a ells. El conflicte de la terra promesa té uns agressors i unes víctimes, només cal mirar un mapamundi qualsevol per a esbrinar qui s'ha imposat sobre qui. I és que, malgrat els esforços del poble palestí -tant pacífics com violents, tot s'ha de dir- Israel ha ocupat la seua terra i avui dia viure a Gaza és viure en una presó. Palestina no existeix en els mapes oficials.
Amin i la seua família són uns dels molt pocs afortunats que han aconseguit ser acollits per Espanya com a refugiats. Des que arribaren viuen al CAR (Centre Andalús de Refugiats) de Sevilla, els seus fills encara no estan escolaritzats i cap membre de la família sap parlar ni una paraula d'espanyol. Només Ruba, la mare, i Abdul, el fill major, saben parlar anglés, i així és com poden comunicar-se amb els treballadors del centre. El seu futur és en el millor dels casos, incert. Una barreja d'odi i confusió s'observa en la cara dels xiquets quan veuen un estel dibuixat, tant se val si és de sis puntes, de huit o de deu, no poden suportar el símbol que arruïnà les seues vides.